Sekouba: Un somriure brillant

El dia que va arribar a Naus d’Esperança, Sekouba, de 12 anys, sostenia una foto desgastada a les mans. La fotografia, amb les vores trencades i el color descolorit, era d’un nen amb un rostre impecable que somreia alegrement a la càmera.

“Aquest solia ser jo”, va dir Sekouba.

Només havien passat dos anys des que es va prendre la fotografia, però això va ser temps més que suficient per robar una gran part de la infància del jove Sekouba. Era un matí qualsevol quan Sekouba va notar per primera vegada un petit bony a la boca, no més gran que un botó. L’hi va mostrar a la seva mare, M’mahawa, qui li va dir que no es preocupés.

“Potser desaparegui per si sol”, va dir.

Però no va ser així. En el transcurs de l’any següent, l’embalum va créixer a un ritme alarmant i, finalment, es va formar un tumor de la mida d’una pilota de tennis que va omplir la galta d’en Sekouba.

A mesura que el tumor creixia, va començar a afectar significativament la vida de Sekouba. La gent va començar a burlar-se’n. “Què és això de la teva boca?” li preguntaven i la curiositat aviat es convertiria en riure i menyspreu.

Per protegir-se de les interminables burles i mirades, Sekouba va abandonar l’escola i es va limitar a casa seva. Els seus germans es van avergonyir que els veiessin amb ell i els seus amics es van negar a jugar amb ell.

Cada dia durant gairebé dos anys ha esperat ansiosament a que els seus germans tornessin de l’escola per poder seguir aprenent. Còpia els seus deures i tracta d’aprendre d’ells. Cada dia s’adona que és l’únic nen de la seva edat que NO va a l’escola, i tots els dies l’escola és l’únic lloc on vol estar.

Amb l’esperança de trobar una manera de curar-lo, la família de Sekouba el va portar a l’hospital més gran de la seva regió. Desafortunadament, la cirurgia per extirpar el tumor li costaria a la família 12 milions de francs guineans o 1.300 euros, un preu difícil de pagar per M’Mahawa, que acaba d’enviudar, mentre té cura sola dels seus set fills. “Estàvem intentant vendre la nostra terra per aconseguir diners per a la seva cirurgia”, va dir

M’mahawa. No obstant això, abans que pogués completar la venda, el cirurgià li va dir que no podria realitzar l’operació perquè no tenia l’equip necessari.

La família no sabia què fer abans d’assabentar-se de l’arribada d’un vaixell hospital al seu país. Ell i la seva mare van viatjar tres dies fins on estava atracat l’Àfrica Mercy a la recerca d’ajuda per a la seva condició, però Sekouba va mantenir l’esperança. Mentre estava assegut al moll mostrant la seva vella foto als que l’envoltaven, els seus ulls estaven brillants i el seu somriure pronunciat, fins i tot mentre es corbava al voltant del seu tumor.

Durant el seu temps a bord de l’Àfrica Mercy, Sekouba va rebre una cirurgia per extirpar la massa maxil·lar, seguida de diverses setmanes de cites per observar el seu procés de recuperació. La vista de la cara curada de Sekouba li va donar a la seva mare una alegria infinita.

“Cada vegada que prego, li agraeixo a Déu per aquest vaixell”, va dir M’mahawa. “No sé què hauríem fet sense ell”.

Un mes després d’haver estat admès per a la cirurgia, Sekouba estava a punt per emprendre el viatge de retorn a casa, emocionat de tornar a l’escola. Segons M’mahawa, Sekouba també té l’ull posat a una nena, de qui la seva mare diu, amb una brillantor als ulls, mai deixa de parlar.

“Ara, algun dia podré casar-me amb ella”, va dir Sekouba, somrient àmpliament.

Sekouba només va passar unes poques setmanes al vaixell, però en aquest temps, la seva vida ha canviat per complet. Amb el seu tumor desaparegut i el seu rostre curat, la preuada fotografia de Sekouba pot tornar a ser un record feliç en lloc d’un recordatori del que podria haver estat.