El dia que va arribar a Naves de Esperanza, Sekouba, de 12 anys, sostenia una foto desgastada a les mans. La fotografia, amb les vores trencades i el color descolorit, era d’un nen amb una cara impecable que somreia alegrement la càmera.
“Aquest solia ser jo”, va dir Sekouba.
Només havien passat dos anys des que es va fer la fotografia, però això va ser temps més que suficient per robar una gran part de la infància del jove Sekouba. Era un matí qualsevol quan Sekouba va notar per primera vegada un petit bony a la boca, no més gran que un botó. Li va mostrar a la seva mare, M’mahawa, que li va dir que no es preocupés.
“Potser desapareixerà per si mateix”, va dir.
Però no va ser així. En el transcurs de l’any següent, l’embalum va créixer a un ritme alarmant i, finalment, es va formar un tumor de la mida d’una pilota de tennis que va omplir la galta de Sekouba.
A mesura que el tumor creixia, va començar a afectar significativament la vida de Sekouba. La gent va començar a burlar-se’n. «Què és això de la teva boca?» li preguntaven i la curiositat aviat esdevindria riure i menyspreu.
Per protegir-se de les interminables burles i mirades, Sekouba va abandonar el col·legi i es va limitar a casa seva. Els seus germans es van avergonyir que els veiessin amb ell i els seus amics es van negar a jugar amb ell.
Cada dia durant gairebé dos anys ha esperat ansiosament que els seus germans tornessin del col·legi per poder seguir aprenent. Copia els seus deures i intenta aprendre’n. Cada dia s’adona que és l’únic nen de la seva edat que NO va a l’escola, i cada dia l’escola és l’únic lloc on vol ser-hi.
Amb l’esperança de trobar una manera de curar-lo, la família de Sekouba el va portar a l’hospital més gran de la regió. Desafortunadament, la cirurgia per extirpar el tumor costaria a la família 12 milions de francs guineans o uns 1.300 euros, un preu difícil de pagar per a M’Mahawa, que acaba d’enviudar, mentre cuida sola els seus set fills. «Estàvem intentant vendre la nostra terra per aconseguir diners per a la seva cirurgia», va dir
M’mahawa. Tot i això, abans que pogués completar la venda, el cirurgià li va dir que no podria fer l’operació perquè no tenia l’equip necessari.
La família no sabia què fer abans de saber l’arribada d’un vaixell hospital al seu país. Ell i la seva mare van viatjar tres dies fins on estava atracat l’Africa Mercy buscant ajuda per a la seva condició, però Sekouba va mantenir l’esperança. Mentre estava assegut al moll mostrant la seva vella foto als qui l’envoltaven, els seus ulls estaven brillants i el seu somriure pronunciat, fins i tot mentre es corbava al voltant del seu tumor.
Durant el seu temps a bord de l’ Àfrica Mercy , Sekouba va rebre una cirurgia per extirpar la massa maxil·lar, seguida de diverses setmanes de cites per observar el seu procés de recuperació. La vista del rostre curat de Sekouba va donar a la seva mare una alegria infinita.
«Cada vegada que prego, agraeixo a Déu per aquest vaixell», va dir M’mahawa. «No sé què hauríem fet sense ell».
Un mes després d’haver estat admès per a la cirurgia, Sekouba estava llest per emprendre el viatge de tornada a casa, emocionat de tornar a l’escola. Segons M’mahawa, Sekouba també té l’ull posat en una nena, de qui la seva mare diu, amb una brillantor als ulls, mai no deixa de parlar.
«Ara, algun dia m’hi podré casar», va dir Sekouba, somrient àmpliament.
Un mes després d’haver estat admès per a la cirurgia, Sekouba estava llest per emprendre el viatge de tornada a casa, emocionat de tornar a l’escola. Segons M’mahawa, Sekouba també té l’ull posat en una nena, de qui la seva mare diu, amb una brillantor als ulls, mai no deixa de parlar.
«Ara, algun dia m’hi podré casar», va dir Sekouba, somrient àmpliament.