Recuperar la dignitat després de 20 anys de fístula obstètrica
Astou tenia 20 anys quan la seva vida va donar un gir inesperat. En aquell moment, estava casada i esperava el seu primer fill. Tenia una família unida que la recolzava i formava part de la seva comunitat al Senegal. El futur li deparava alegria i promeses.
Però quan es va despertar després d’una cesària d’urgència, Astou es va adonar que alguna cosa anava malament. L’extenuant part li havia causat lesions internes i li havia provocat una fístula obstètrica.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, es calcula que 2 milions de dones joves viuen amb fístula obstètrica a l’Àfrica subsahariana i Àsia. Tot i que les fístules es poden prevenir en gran mesura amb una atenció obstètrica a temps, la curació adequada sol requerir cirurgia.
Com no podia permetre’s una intervenció quirúrgica, Astou va viure amb la fístula -que li ocasionava pèrdues d’orina- durant 20 anys. Per desgràcia, Astou també va perdre el seu nadó durant el part difícil. “Em vaig quedar al llit durant un mes, i no podia aixecar-me ni fer res més”, recorda l’immens dolor.
Els desafiaments de la fístula obstètrica
El primer marit d’Astou la va abandonar poc després, quan es va adonar que les pèrdues d’orina no anaven a parar. No va poder continuar treballant com a assistenta domèstica, així que va haver de tornar a casa dels seus pares.
En molts casos, les dones amb fístula com Astou solen ser rebutjades i abandonades per les seves comunitats perquè se les considera brutes.
Però malgrat el rebuig del seu marit, la família d’Astou va estar al seu costat. Tot i que no podien permetre’s aconseguir ajuda mèdica per a Astou, li van proporcionar suport emocional.
“La meva família es va apiadar de mi, ningú em va rebutjar ni em va dir res que no m’agradés”, recorda Astou.
Però fins i tot amb una família que la recolzava, la malaltia limitava la vida social d’Astou. S’aïllava per por a tenir pèrdues i a fer mala olor.
Perdre’s el casament de la seva germana i amagar-se dels convidats va ser especialment dolorós per a Astou. “El dia del casament em vaig tancar a l’habitació. Li vaig dir a la meva família: ‘no els diguis on estic, digues-los que no estic'”.
Perdre’s esdeveniments socials i reunions familiars és habitual per a les dones que pateixen incontinència. Especialment a l’Àfrica és molt solitari perquè les connexions socials són molt valorades en la majoria de les comunitats. Aquesta desconnexió de la comunitat condueix a un major aïllament.
L’amor i l’esperança floreixen
Durant un esdeveniment familiar, va conèixer Mamadou, i l’esperança va tornar a florir. Quan ell va manifestar el seu interès per casar-se amb ella, ella li va parlar immediatament de la seva malaltia, esperant que es retractés.
“Això no m’impedirà casar-me amb tu i fer tot el que pugui perquè rebis atenció mèdica”, va respondre ell.
Després del seu casament, Mamadou -agricultor i empresari- va complir la seva promesa i va començar a estalviar per portar-la a l’hospital. Un metge local va confirmar que el seu estat era tractable, però que requeriria cirurgia.
Una vegada més, la falta de mitjans econòmics va ser un obstacle en el seu camí cap a la sanitat.
Així que la parella va esperar i esperar. Durant aquest temps, també van donar la benvinguda a un petit miracle: la seva filla.
Llavors van sentir a la ràdio que Naus d’Esperança venia al Senegal per oferir cirurgies gratuïtes.
Mamadou i Astou van acudir a la cita, al principi només a la recerca de tractament per al goll d’Astou, un bony inflamat en la tiroide que portava 10 anys creixent. Però en saber que la fístula obstètrica era tractable, Mamadou es va atrevir a preguntar si podien operar-la també d’això. Havia vist la seva dona portar ella sola durant anys la càrrega d’una malaltia que no es veia.
La notícia va ser més del que podien esperar: Astou seria operada d’ambdues afeccions, la visible i la invisible.
Sanitat al vaixell hospital Africa Mercy®
Als 40 anys, Astou va ser operada de fístula juntament amb altres 13 dones, moltes de les quals també havien passat anys buscant ajuda. Va passar unes setmanes recuperant-se a les sales de l’hospital, envoltada d’altres dones que podien identificar-se amb el seu viatge. “Quan estava al vaixell, vaig conèixer dones que tenien les mateixes malalties que jo i que no creien que alguna vegada estarien sanes”, conta.
La infermera voluntària Rachel Cooper, dels Estats Units, va ser una de les infermeres que va atendre Astou. No va poder evitar notar com Astou cobrava vida després de l’operació.
“Al principi es mostrava reservada, el que és habitual en la majoria dels nostres pacients, que venen amb la mirada baixa o les espatlles una mica caigudes. I es podia veure que hi havia molta vergonya envers a ser una dona que perdia orina per una fístula obstètrica. Però a mesura que avançava el seu tractament, vaig veure que s’animava”.
Astou també va sentir el canvi en si mateixa, especialment durant la Cerimònia del Vestit, una celebració en la qual les dones curades reben roba nova i bonica.
“Després de l’operació, quan em vaig mirar, vaig sentir que ja no era com abans”, es va meravellar Astou.
Uns mesos després, va tornar a l’hospital perquè li extirpessin el goll. Després de l’èxit de l’operació, els seus pensaments es van centrar immediatament en nous començaments.
“Estic desitjant tornar a casa amb el meu marit i la meva filla sans. Estic llesta per tornar a la meva granja sense por a posar-me malalta i deixar de treballar”, afirma.
Mamadou creu que la transformació d’Astou va més enllà del físic. “Des que va rebre tractament, és lliure i feliç. Pot sortir i també rebre qui vulgui a casa amb felicitat i plena d’alegria”.
