Endevina qui va venir de visita…

La Claire, una petita dona amb molta vitalitat de la República del Congo, i diem petita perquè fa només 120 cm d’alçada, recentment va rebre un regal molt especial. La Claire tenia un gran goll (engrandiment de la tiroide en general causada per la mala alimentació) que va estar a punt d’asfixiar-la. Afortunadament, va tenir un cirurgia restauradora gratuïta a bord de l’Esperança d’Àfrica per eliminar l’embalum de 1kg que sobresortia del seu coll. Però mentre ella es recuperava a la sala, va rebre una visita VIP molt especial.

Fes clic aquí per veure qui era…

Ésser una marginada social era una realitat quotidiana per a aquesta petita anciana del Congo. El focus de l’atenció negativa que va rebre va ser un enorme goll visible que penjava del seu coll com un sac de taronges.

Enmig del caos del mercat al carrer de la ciutat portuària de Pointe Noire, la Claire només volia passar desapercebuda. Mentre s’obria pas a través d’una multitud de compradors, va tractar d’ignorar les mirades i la forma brusca en què va ser empesa pels transeünts.

Però llavors, com sempre, l’atenció es va centrar de sobte en la Claire. Ella va retrocedir quan la van insultar i la gent es va aturar a mirar. Quan una multitud es va reunir al voltant d’ella, algú va dir que era una bruixa. Un altre va cridar que ella menjava carn humana i que això és el que va fer que el seu coll s’engrandís. Ràpidament es va girar plena de vergonya, va tractar de cobrir les protuberàncies del goll -de la mida d’una pilota de softbol- i es va obrir pas entre la multitud per escapar.

El trauma emocional d’insults verbals s’afegeix al dolor físic de portar el pes de la massa deforme. El dolor emana des de l’esquena i tot el camí fins a la cintura. Sense diners per a una cirurgia, es sentia desesperada. L’única manera d’evitar el ridícul era convertir-se en una reclusa.

El dolor emocional no era aliè a la Claire. Vuit dels seus dotze fills havien mort de malària i altres malalties; només quatre havien arribat a l’edat adulta. I ara només té una filla supervivent, l’Olga, de 36. Des dels 8 anys, l’Olga havia vist la massa engrandir-se al coll de la seva mare. Ara l’Olga té 3 fills propis que ha d’atendre, així com a la seva estimada mare. Ella va dir: “Em va doldre molt veure la meva mare amb aquesta condició. Quan era jove, em despertava cada dia i la mirava per veure si s’havia anat. Vaig orar perquè un dia Déu fes alguna cosa per ajudar-nos. Els veïns ens van dir que podíem aconseguir eliminar-ho amb una cirurgia, però no teníem diners per això”.

A mesura que el goll va créixer, la Claire ja no va ser capaç de plantar i collir cultius -iuca, cacauets i moniatos- per proporcionar ingressos per a la família. Ajupir-se es va convertir en una cosa molt dolorosa per a ella.

a href=”https://www.nde.ong/wp-content/uploads/2014/06/CGA10937B_CLAIRE_SS15-e1435325442589.jpg”>

Quan el marit de la Claire va morir el 2004, va haver de dependre de la seva filla l’Olga per tenir suport. Tot i la falta d’aigua corrent i electricitat, la petita barraca de l’Olga va proporcionar refugi contra els elements. El llit de la Claire era un coixinet fi a terra cobert per una mosquitera. Tan aviat com el sol tropical es va elevar per sobre de les altres cases, va fer massa calor per romandre a l’interior. La família s’asseia sota un arbre d’alvocat gran, mentre l’Olga escalfava aigua sobre un foc per fer cafè per beure amb pa i mantega per esmorzar. El dinar va consistir en peixos, si tenien prou diners per comprar-los, i iuca.

No tenien forma de saber que un element bàsic en la seva dieta, la iuca, era un goitrògen, una classe de substàncies dels aliments que causen el creixement del goll. El cirurgià endocrí voluntari A.J. Collins de Naus d’Esperança explica: “A l’Àfrica, menjar iuca és una causa ben establerta per promoure el creixement de grans golls. Conté un compost anomenat tiocianats i aquest és un potent bloquejador de l’absorció de iode en la glàndula tiroide”, va dir el Dr. Collins. La manca de iode és un dels factors que contribueixen al creixement del goll, que és molt comú en la població africana. Proporcionar suplements de iode no cura el problema.

L’agost de l’estiu passat, un pastor local es va aturar prop de la casa de l’Olga. Ell va fer un anunci en un altaveu que un vaixell hospital estava arribant per oferir cirurgies gratuïtes. Era Naus d’Esperança.

El pastor li va mostrar fotos a la Claire de l’”abans” i el “després” d’una altra persona amb un goll que havia tingut una cirurgia gratuïta a bord de l’Esperança d’Àfrica. Ella es va sorprendre en veure a una altra persona amb la mateixa massa enorme sobresortint del seu coll. I es va adonar que potser podria ser tractada! Ella va sentir vertigen de l’emoció, es va posar a riure a riallades i saltava d’alegria. El pastor li va explicar que Naus d’Esperança tindria un dia de selecció de pacients en una setmana. “Jo vull anar-hi ara!” la Claire va exclamar amb entusiasme.

“Va ser la primera vegada que la meva mare va tenir l’esperança que li eliminessin el goll”, va explicar l’Olga. “I va ser la primera vegada que vaig sentir que podrien ajudar a la meva mare”, va dir.

La Claire i l’Olga van assistir al Dia de Selecció de pacients de Naus d’Esperança, amb més de 7,000 persones de tot el Congo i fins i tot de països veïns. Per fi, va ser el torn de la Claire per ser examinada per l’equip mèdic voluntari de Naus d’Esperança. Es va emocionar quan va rebre una cita per a una cirurgia gratuïta a bord de l’Esperança d’Àfrica per eliminar-se el goll.

Surgery day couldn’t come soon enough for the 73-year-old who had carried this heavy load for twenty eight years. By this time, the huge goitre had grown to more than a kilo.

El dia abans de la cirurgia de la Claire, l’Olga, embolicada en una acolorida bufanda africana, es va asseure al costat del llit de la seva mare. Havien esperat i pregat durant tants anys perquè arribés aquell moment.

L’endemà, els infermers van portar a la Claire al quiròfan on el cirurgià AJ Collins estava esperant. La cirurgia va durar diverses hores, degut a la grandària i la complexitat del creixement anormal.

L’Olga va plorar quan se li va preguntar com es sentia en veure la seva mare després de la cirurgia. Ella amb prou feines podia recordar com era la seva mare abans que la gran massa comencés a créixer.

“Estic tan plena d’alegria”, va dir l’Olga. “El primer dia que vam arribar a Naus d’Esperança no sabíem quin seria el resultat. Ara mateix, vull dir un gran “gràcies” a Naus d’Esperança i a tots els metges i infermers que han canviat la vida de la meva mare. Mai vaig pensar que la meva mare tindria aquesta cirurgia. Ella ha tingut aquesta condició durant tants anys… Estic molt, molt feliç”.
Ara, la Claire podrà caminar pel carrer i comprar al mercat local sense la por a ser insultada. Ha estat alliberada tant del dolor físic com de l’emocional.

Però mentre ella es recuperava a la sala tenia un altre regal molt especial… H.E. Denis Sassou N’guesso, el president del seu país, va venir a visitar el vaixell i es va aturar al costat del llit de la Claire per xerrar. Hauries d’haver vist el somriure d’orella a orella a la cara d’aquesta petita dona!

El president N’guesso va dir: “Acabo de veure les imatges i m’han deixat sense alè… És important per a la humanitat, a tot el món, que se sàpiga el que feu. Gràcies per l’esperança que doneu als vostres pacients i l’esperança que ens doneu a nosaltres. Encara no hem acabat la nostra missió”.

En la seva revisió postoperatòria, la Claire va saludar al seu cirurgià, el Dr. AJ Collins, amb un gran somriure i dos polzes cap amunt. “Abans de la cirurgia, estava malalta i molt trista. Però, ara, en tenir la meva operació, em sento viva”, va comentar.