Som cecs, ens dones un cop de mà?

Hola, em dic Dreige i aquest és el meu amic Eddy! Tots dos tenim 14 anys. Vivim al Congo, un país en vies de desenvolupament a l’Àfrica Central.

 

Quan dic viure, bé… no es viu realment quan s’és cec. Al nostre país hi ha molt poques coses que les persones cegues puguem fer, ni tan sols tenim la possibilitat d’estudiar o treballar. Tampoc tenim cap esperança d’aconseguir una cirurgia de la qual hem sentit a parlar, que segons sembla podria curar la nostra ceguesa, perquè les nostres mares no s’ho poden permetre.

El meu pare ens va deixar quan jo era un nadó. No vaig ser prou gran com per entendre el que estava succeint, però anys més tard vaig escoltar a la meva mare comentar a algú que el meu pare deia que no volia tenir res a veure amb aquest nen “defectuós”. Però la meva mare mai va deixar d’estimar-me i de la mateixa forma que la mare d’Eddy, seguia a la recerca d’una manera de guarir la meva ceguesa.

Un dia em va portar a un gran vaixell blanc atracat al port i allà mateix, al moll, mentre esperava a ser vist pels metges, em vaig trobar amb l’Eddy. No es pot dir que ens coneguéssim cara a cara, perquè no podíem veure’ns, per això vam haver d’esperar un parell de dies més, però a nosaltres no ens va importar i ens vam fer amics de seguida.

Em van explicar que jo tindria una cirurgia de tan sols 20 minuts, però que hauria d’estar molt, molt quiet. Estava disposat a fer qualsevol cosa si això em permetia veure. Va ser una mica estrany per a mi el dia següent, mentre ells estaven treballant en el meu ull jo em vaig quedar el més immòbil possible, notant els sons i olors estranyes al meu voltant, i no em va doldre en absolut.

L’endemà, l’Eddy i jo estàvem junts quan ens van treure els pegats. Ens vam quedar sorpresos quan ens vam veure per primera vegada. La meva mare estava plorant, però no m’importava. Em va encantar poder veure la seva cara! Des d’aquell dia, l’Eddy i jo som inseparables .

Ja han passat algunes setmanes, però no podem deixar de mirar totes les coses que ens envolten. Mirem cap als núvols i els ocells al cel o a la gent i els cotxes que passen, perquè per a nosaltres és tot increïble. Quan estic a casa i l’Eddy no hi és, sovint crido a la meva mare perquè vingui i miri un insecte o alguna cosa que hagi descobert. Ella s’esforça en mostrar entusiasme, tot i que per a ella no és res nou.

Ara l’Eddy i jo anem a l’escola i la mare d’Eddy està pagant a algú per ajudar-li a arribar al nivell dels altres nens a la lectura i l’escriptura. L’Eddy fins i tot s’ha unit a un equip de futbol; a mi m’encanta xutar la pilota i perseguir els altres nens del meu llogaret.

Vull donar les gràcies a totes les persones que han donat generosament perquè pogués veure de nou, però també, si pots, dóna una mica més perquè algun dels altres 11.999.998 nens cecs com jo també puguin tenir una vida digna!

Moltes gràcies,

Dreige